¿Solo se vive una vez?

Aquest és un relat-pensament que vaig escriure fa uns 10 anys, i ara m'ha vingut i ha volgut penjar-se aquí (era un proto-post, però ell no ho sabia!).

REMAKE

De vegades sembla que s'hagi d'actuar per sobreviure. De vegades no ens n'adonem, però actuem.

Normalment una primera actuació no és bona. La pel·lícula acostuma a ser autobiogràfica i ja se sap. La gent que en sap ho diu, això.

La primera pel·lícula és una idea brillant que algú protagonitza inconscientment. El que s'hauria de fer és agafar la idea original i fer un bon REMAKE. Ara bé, quan es vol fer un remake del remake llavors passa allò de les segones parts que mai són bones. El que cal és agafar la matèria primera, aquella perla en brut que només surt a la primera si ets un geni, i treballar-la a consciència.

Per això hauríem de viure un parell de cops, com a mínim. Jo voto per una segona vida. Només una ressurrecció. Tampoc no demano tant! Tampoc és qüestió de viure tota l'eternitat i anar fent remakes sense parar. Això seria un desastre. Només un cop més. No diuen els científics que el número dos és la vida? Que la vida comença quan la primera cèl·lula es duplica a ella mateixa? Doncs això.

Interludi musical intemporal....

                                  Segur??

A octubre de 2014...

Se m'acut que la cultura mateixa és aquesta possibilitat de duplicació que tenim. Està clar que no tornarem a viure en aquest món, però llegir, anar al cine, escoltar música, etc. és, ja ho diuen, viure més, és duplicar-se, diria jo, és tenir aquest món que no podem tenir. Un món extra, un bonus track, molts bonus track, per això m'agrada tant la cultura i els símbols i les metàfores i les vibracions musicals, i la sala fosca del cinema. Sort en tenim, oi? Sort en tenim, oi?