De la tuna a la lluna

La Sara no tenia dos anys i aquesta va ser la seva primera frase. Veníem en cotxe amb ma germana i els nens del càmping de Banyoles. La tuna és la lluna. No recordo si es tractava d'una súperlluna com la d'avui, però deuria ser resplendent. De fet, avui la Sara no ha trobat que la lluna fos més gran que la d'ahir però sí que estava com més neta...

Avui s'ha enfadat a l'hora d'anar a dormir perquè no li havia dit abans que demà anem a la muntanya, mai s'havia enfadat per això. Em sembla que és senyal que s'està fent gran (com és normal): vol que la tinguem en compte, que no sigui l'última a assabentar-se de les coses, com ens passa a tots.

Aquella frase de la tuna m'ha quedat gravada, perquè ho va dir amb una il·lusió brutal, la lluna li agradava molt de petiteta, la tuna! la tuna! cridava. Ara ja no li fa tant de cas, no sé si és un signe de fer-se gran, també, meravellar-te menys per la lluna i reclamar que t'expliquin les coses quan toca. 

M'he disculpat, de fet no era conscient que no li havíem dit, ho tindré en compte a partir d'ara, i potser ella tornarà a meravellar-se amb la lluna...