So different

Aquest fenomen estrany que li ha passat a la Sara, de vegades passa: quan dormim molt, ens llevem cansats, potser ens ha passat això durant molt de temps, ara potser estem despertant, no ho sé, i veiem dos camins:

- Hi ha el camí independentista que il·lusiona, però sense voler ser il·lusos (que no ens expliquin contes de la independència amb final feliç, per poder dormir tranquils, com en el gag de Polònia de dijous). Cal més democràcia (poder votar) per aconseguir-ho.

- Hi ha el camí del procés constituent i el de la CUP, que té la independència com a via per poder arribar a una societat més justa i democràtica, sense límit geogràfic. Cal més independència (en tots els sentits) per aconseguir-ho.

El Gerardo Pisarello, professor de dret constitucional, diu que un procés constituent pot ser de moltes maneres. La qüestió és que, en cas de proclamar-se la república catalana, sigui el que nosaltres volem. Això és possible? Home, si en tres anys la independència s'ha fet possible en tants caps, això també, no? Ara bé, segons Gerardo, s'han de vèncer 3 discursos (tres estats mentals, jo diria):

- el de la resignació

- el de la por

- el de la inevitabilitat

Crec que a més es retroalimenten. Perquè que les coses siguin com són sembla inevitable. Si ens atrevim a canviar-les, aniran maldades. Per tant, por i resignació (en realitat, de por, poca, ni ens arribem a plantejar alguna mena de canvi real a nivell social, ni a petita ni a gran escala).

No vull ser ingènua, no vull que m'expliquin contes de la societat justa amb final feliç (espero que en facin un gag a Polònia ja). Però coi, intentem-ho, ni que sigui imaginar-ho, pensar-ho.